Amor condemnat

Aquells eren uns temps en que, per la immensa i extensa serralada de Wënaerip, encara hi corrien Óssos gegantins i moltes terres eren habitades per éssers salvatges. En una gran plana desconeguda i oculta per a la gran majoria, en unes terres anomenades Ainädres on espessos boscatges li donaven un aire misteriós, s’alçava una antiquíssima i majestuosa vila del poble dels Nätistu a la que tots anomenaven Aibîll. Aquesta estava protegida per un tancat fet de colossals anelles, que havien estat construïdes pel Gegant Hêracles quan va passar per aquestes terres, i una gruixuda i alta muralla de pedres i roques.

Aquí és on Lampâgia va arribar a aquest món, poc després que el Sol i la Lluna fossin designats pels Creadors per governar e imposar els seus designis al reialme del Cel. Ella era filla del Rei Odô, que regia aquelles terres i gaudia de la benedicció dels esperits que vetllaven i tenien cura del món: els Slätniabmayh en la llengua de l’antigor, els Elementals en la llengua comuna dels éssers anomenats Humans.

Lampâgia era la donzella més bella que mai cap ésser havia vist, que mai abans havia existit. Tenia els cabells llargs i foscos, els ulls grossos i molt brillants i la seva pell era suau com els pètals d’una rosa. Tota ella desprenia alegria, delicadesa i, sempre que podia, gaudia de passejar per entre els arbres fruiters del jardí que creixia a la part del darrere del castell. El seu caminar era tan delicat i harmoniós, que donaven la sensació de compondre una bonica dansa. I així va passar molt de temps, tenint en compte que el pas del temps per a un Nätistu és molt diferent al dels éssers anomenats Humans, aixoplugada sota la protecció i la seguretat del poder del seu pare.

Però una lluna tot va canviar. A aquelles verdes i frondoses terres hi van arribar uns pocs homes que fugien de la ruïna i destrucció del seu territori. El seu camí els portava més enllà, passant de llarg Ainädres, però alguna cosa misteriosa va fer canviar els plans del jove al que seguien i, finalment, s’hi van acabar endinsant. Aquest jove, anomenat Manüsa, era fill d’un noble del poble dels Snïaras i hereu de les seves terres abundants i benestants. Però aquestes terres despertaven enveges en els cors d’altres i, encoratjats per les paraules emmetzinades de Rodrôm, les varen desitjar a qualsevol preu fins al punt d’assetjar-les. Hi va haver una terrible i sagnant batalla en les terres en les quals vivien aquells homes sota la protecció del pare de Manüsa. Finalment, varen ser ocupades per aquests homes amb el cor enfosquit ajudats per les criatures que va enviar Rodrôm, el Nïadnassad rebutjat pels Creadors i els seus propis germans que junts van composar aquest món. Tots els seus pobladors van fugir o van ser empresonats i esclavitzats pels atacants. Als que varen escapar se’ls va perseguir fins a ser capturats, però uns pocs varen tenir la fortuna de sobreviure. Aquests no varen ser d’altres que Manüsa i uns pocs dels seus fidels homes. L’única pertinença del seu pare que va poder conservar va ser un papir que Sunifrëd d’Anüzu, el comte de Lëzdry, li havia lliurat on prometia la seva ajuda a ell i als seus descendents en cas de necessitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s